La màscara facial és una mena de cosmètica que s'utilitza des de fa molt de temps. Pel que fa a les antigues piràmides egípcies, se sabia que utilitzava algunes matèries primeres naturals, com ara terra, cendra volcànica, fang marí, etc., per estendre's a la cara o al cos per tractar algunes malalties de la pell. Posteriorment, es va desenvolupar per utilitzar lanolina barrejada amb diverses substàncies com mel, flors vegetals, ous, sèmola, mongetes gruixudes, etc., per fer un purí, i aplicar-lo a la cara per a la bellesa o el tractament d'algunes malalties de la pell.
Els egipcis van passar aquesta tècnica a Grècia, després a Roma, i finalment a Europa. Als segles VIII i IX, el desenvolupament de la civilització es va traslladar a l'Orient Mitjà i al mateix temps va ajudar a promoure el Renaixement europeu. Durant l'època renaixentista, les indústries de química cosmètica i sabor, subordinades a disciplines mèdiques, es van desenvolupar molt. Als segles XVII i XVIII, la majoria de cosmètics es produïen en tallers casolans. No va ser fins als segles XIX i XX que es van produir canvis significatius i la indústria cosmètica es va anar formant gradualment.
Les màscares facials es van popularitzar durant la dinastia Tang a la Xina i van ser populars entre les dones aristocràtiques. Els clàssics registren que Yang Guifei va utilitzar ametlles fresques, pols lleugera i talc com a ingredients principals, complementats amb borneol, almesc i clara d'ou.
En els anys 70 i 80, el desenvolupament de màscares facials va passar lentament de confiar en la tecnologia natural a la científica. En l'actualitat, els productes amb una eficàcia i un suport científic més clars s'han convertit en les demandes dels consumidors.